Entre 1691 i 1793 les esglésies i palaus valencianses van esdevindre suports per discursos visuals, resultant d'una invenció prèvia de continguts i tipus iconogràfics. Gaetano Giannotta analitza en el llibre, amb profusió d'imatges, el fenomen de manera diacrònica, aprofundint en les personalitats que van pensar aquests missatges, en les diferents tècniques artístiques i en el significat que van adquirir pels observadors de l'època. Una obra fonamental pel comprendre la història de l'art a València i la seua contribució al Barroc internacional.
